La novel·la cavalleresca

Tornar a la pàgina de presentació

Les novel·les cavalleresques

Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc

Introducció

• Les novel·les cavalleresques vs les novel·les de cavalleria. Diferències entre els dos gèneres:

Novel·les cavalleresques	Novel·les de cavalleria
Realisme	Fantasia
Personatges de mida humana en l’aspecte físic i en l’espiritual	Personatges suprahumans en l’aspecte físic i en l’espiritual
Escenaris exòtics, però reals i coneguts pels lectors de l’època	Escenaris fantàstics
Temps propers a l’època de redacció	Intemporals o temps molts reculats a l’època de redacció
Intencions socials / polítiques	Obres sols d’entreteniment
Exemple: Curial e Güelfa	Exemple: Amadís de Gaula
Segle XV	Segles XVI / XVII

  

• L’eclosió de la novel·la cavalleresca és un fenòmen de la segona meitat del segle XV (per què llavors?: resulta difícil de saber, però potser guarda relació amb el fet de la decadència del món de la cavalleria, arrossegada a la seva destrucció per l’aparició de noves tècniques de combat més massiu i amb l’ajut de la pólvora). 

• Principals novel·les cavalleresques: 

• Petit Jehan de Saintré (Antoine de la Salle, 1456). 

• Curial e Güelfa (anònim, posterior a 1456). 

• Roman du comte d’Artois (anònim, entre 1453 i 1467). 

• Tirant lo Blanc (Joano Martorell, 1460-1490). 

• Roman de Jehan de Paris (anònim, 1495).

• Les trajectòries vitals del autors de novel·les cavalleresques són prou variades: la Salle era un home de cort, Joanot Martorell era un cavaller i l’autor del Curial sembla un home de lletres. Malgrat això, les solucions adoptades per tots ells són força coincidents.Un element gairebé comú a totes aquestes obres és la influència de les prosificacions d’antics cantars de gesta o de romans artúrics. (Cal parlar als alumnes del mite del Rei Artur i els cavaller de la taula rodona i la Queste del Sant Graal). 
• Paraules de l’autor del Curial que certifiquen aquesta influència:

Yo vull seguir la manera d’aquells cathalans qui trasladaren los llibres de Tristany e de Lançalot, e tornaren-los de lengua francesa en lengua cathalana.

• Al Tirant lo Blanc es plagia un fragment de la Queste del Sant Graal.

• Una altra influència a tenir molt present és la dels historiadors. El cas més clar, sens dubte, és el de la Crònica de Muntaner sobre el Tirant (la part central de la novel·la té molt a veure amb la Campanya d’Orient). Això no obstant, existeix una diferència fonamental entre l’historiador i el novel·lista que literaturitza fets històrics: l’historiador sempre escriu amb la ment fixa en una intencionalitat última (en el cas de Muntaner, la glorificació del casal de Barcelona) i això fa que la història de la col·lectivitat, de la dinastia, passi per sobre de les individualitats (per molt brillants que aquestes siguin) i dels detalls; el novel·lista, en canvi, pot davallar a la quotidianitat, als detalls (fins i tot als íntims o sòrdids) en la seva creació d’un personatge.

• La relació entre la novel·la cavalleresca i la poesia és ambivalent: per un costat els autors afirmen explícitament que la poesia (en concret la trobadoresca i la seva visió codificada de l’amor) és un fenòmen ja mort, però fan ús de poesies (que copien sense escrúpols) a les seves novel·les (n’hi ha exemples al Curial i al Tirant).

• Finalment, la influència dels escriptors humanistes italians (Petrarca, però sobretot Boccaccio perquè era bàsicament un narrador) se sent a les novel·les cavalleresques amb diferent intensitat segons les preferències dels autors.

Curial e Güelfa

• Si hem de creure l’autor, el Curial és una obra de maduresa (al pròleg diu que lamenta no haver servit les muses durant la seva joventut).
• Argument:   

El Curial narra la historia d’un jove de baixa condició –el seu pare “solament era senyor d’una casa baixa”– que és acollit a la cort del marquès de Monferrat, on la senyora de Milà, Güelfa, jove vídua germana del marquès, decideix d’ajudar-lo, aconsellada per Melcior de Pando, tresorer seu i mitjancer entre els protagonistes. Curial obté justa fama amb les seves cavalleries –però també amb la ciència i amb la seva habilitat en el cant– al temps que inicia uns delicats amors amb la jove i molt bella filla de la duquessa de Baviera, Laquesis. Això provoca unes greus desavinences amb la seva protectora, Güelfa, per la qual cosa emprèn un viatge a Terra Santa, que acaba amb un naufragi a Tunis, on rornandrà captiu per espai de set anys, a la fi dels quals mantindrà una intensa història d’amor amb la mora Càmmar (lluna en àrab) que, gran lectora de Virgili, i convertida a la fe, per preservar la seva castedat i no lliurar-se al pretendent que li havia reservat el seu pare, contrafent Dido, se suicidarà. Ajudat per un mercader català, Jacme Perpunter, juntament amb el seu company de captiveri, Galceran de Mediona, torna a Monferrat, capitaneja l’host cristiana contra els turcs, de qui obté singular victoria, i es presenta al torneig de Nostra Senyora del Puig on venç el marit de Laquesis, príncep d’Orange, i aconsegueix així el perdó de la despietada Güelfa. El llibre conclou amb les noces dels dos protagonistes.

• Per què l’autor situa l’acció de la novel·la en un marquesat italià de segona línia? L’única raó plausible és que Monferrat era la pàtria de Margarida de Monferrat, la mare de Jaume d’Urgell, pretendent al tron de Martí l’Humà, derrotat pels Trastàmara. Això ens porta a una finalitat política de la novel·la que s’adiu amb la figura del coprotagonista, el rei Pere el Gran (representant del millor moment del casal de Barcelona) i amb el fet que els noms de molts dels personatges de la novel·la guarden relació amb les famílies favorables a Jaume d’Urgell.

• L’autor coneix bé els llocs on transcorre la novel·la (no necessàriament per experiència personal).

• És probable que l’autor s’hagi retratat en el personatge del conseller Melcior de Pando.

• L’acció de l’obra s’enmarca dins d’una estructura molt rígida fins a tal punt que l’autor avisa el lector al començament del tercer llibre d’una desviació de l’estil general que es produirà en aquella part:

(...) lo qual és algun poquet pus intricat que·ls altres primers, per ço com en aquest haurà algunes transformacions e poètiques ficcions.

Tirant lo Blanc

• També és una obra de maduresa.
• Sabem que Joanot Martorell havia iniciat un tractat de cavalleria, el Guillem de Varoic, però el va abandonar en veure que no omplia totes les seves expectatives (aquest tipus de gènere, molt codificat, li venia estret). Això no obstant, Martorell aprofita el material que havia creat i fa que Guillem de Varoic faci d’introductor en el món de la cavalleria del jove escuder Tirant a la primera part de la novel·la.
• Parts de la novel·la: 
• Preparació per a la cavalleria de Tirant per part de Guillem de Varoic i estada a Anglaterra. 
• Estada a Sicília amb Felip, fill del rei de França, i participació decisiva en l’alliberament de Rodes del setge turc. 
• Primera estada a Constantinoble. 
• Interludi africà.  
• Segona estada a Constantinoble i conclusió. 

• Argument:

En aquesta primera part es narra, a més de les proeses i vicissituds de la vida del comte convertit en ermità alliçonador de l’escuder Tirant, l’estada d’aquest i els seus companys en la “fértil, rica e delitosa illa d’Anglaterra”, on es dirigeixen per participar en les justes que s’hi han de celebrar amb motiu de les noces del rei d’Anglaterra. Tirant lo Blanc, del llinatge de Roca Salada, és adobat cavaller a Londres i venç en tots els combats en què participa, essent considerat el millor cavaller de tots. En aquests capítols anglesos –que inclouen la primera menció de la llegenda de la fundació de l’orde de la Garrotera– destaca la plasmació de l’ambient cortesà anglès, en un llarg clima de festa que ofereix la imatge acabada del món ben fet segons una sens dubte enyorada esplendorositat cavalleresca. Martorell, a diferència de l‘autor del Curial, no sempre manté una posició distant respecte del que narra. I així, no només és plausible de sospitar que compromet la seva personalitat i les seves fantasies en diferents episodis del llibre, sinó que l’aprofita per efectuar algunes venjances personals: no es pot descartar, sinó més aviat al contrari, que tant Tomàs de Muntalbà com el seu germà Kirieleison –a qui “de tanta dolor, mesclada ab extrema ira la fel li esclatà e de continent morí”– sigui un transsumpte de Gonçalbo d’Híxar, comanador de Muntalbà, que fou desafiat a tota ultrança per Joanot Martorell. Ja al continent, Tirant s’assabenta que l’illa de Rodes es troba assetjada pels turcs. Arma una galera en la qual s’embarca també Felip, fill del rei de Franca, “qui era un poc ignorant e tengut en possessió de molt grosser”, amb la qual arriben, després d’algunes topades amb fustes de moros, a Sicília. En aquesta illa tenen lloc els divertits amors entre la princesa Ricomana “donzella molt sabuda e de moltes virtuts complida”, i Felip, la proverbial malaptesa del qual és habilment dissimulada per Tirant. Un cop a Rodes, i gràcies a un audac i brillant estratagema, els turcs són vençuts i Tirant restableix i millora la situació de l’illa. En aquesta part, Martorell novel·la l’històric setge de l‘illa del 1444, en el qual hi hagué una important participació catalana, versificada per un dels seus defensors, Francesc Ferrer. En aquests capítols, Tirant, que ja ha completat la seva formació militar personal, esdevé un conductor d’exèrcits, especialment atent a l’organització i l’estrategia, bon psicòleg, expert en armament i logística, tant en terra com en mar. Al seu retorn a Sicília coneix la petició de socors formulada per l’emperador de Constantinoble al rei de Sicília, en la qual sol·licita la col·laboració d’un “estrenu cavaller qui es nomena Tirant lo Blanc”, el qual hi acut amb els seus companys d’armes, i rep en arribar “la capitania imperial e general de la gent d’armes e de la justícia”. S’inicia així la part central de la novel·la, que estarà ocupada, d’una banda, pels esdeveniments bèl·lics contra els turcs, i de l’altra, pels jocs cortesans i les intrigues amoroses. La cort de Constantinoble acollirà els amors de Tirant i Carmesina, emparats i atiats per la graciosa i desimbolta Plaerdemavida, cobdiciada al seu torn per l’emperador, i enamorada de l’escuder Hipòlit, Diafebus, company d’armes de Tirant des de les festes d’Anglaterra, s’enamorarà d’Estefania de Macedònia, Hipòlit mantindrà un especialíssim idil·li amb l’emperadriu, ple de connotacions edípiques, la Viuda Reposada desitjarà Tirant i ordirà terboles maquinacions –els embustes que tant plaïen Cervantes–. Tot aixo narrat amb una pluralitat de tons que constitueix un dels atractius de la novel·la, en coexistir el sublim amb el grotesc, el drama i el vodevil, la més ardent sensualitat atenuada pel filtre cortès, amb diverses gradacions de l’eròtic exposat sense cap mena de trava. Poc després d’haver contret matrimoni secret Tirant i Carmesina, la Viuda Reposada aconsegueix de fer creure a Tirant que Carmesina li és infidel amb “lo negre Lauseta”, “esclau moro comprat e venut”, i quan Tirant és a punt de descobrir l’engany, la seva galera és impulsada cap a Tunis per una tempesta. Comença aleshores la part africana del Tirant, un autèntic interludi respecte de l’acció principal, en la qual domina diversos regnes i converteix al catolicisme una quantitat ingent d’infidels.Quan torna a Constantinoble acompanyat de reis africans i d’un cortès Felip que regna a Sicília, derrota els turcs, imposa la pau, consuma el matrimoni i es nomenat pel seu sogre Cèsar de l’Imperi i successor seu. Novament al camp de batalla per tal dacabar la conquesta, a Andrinòpolis, com Roger de Flor, cau víctima d’una pulmonia que el durà a la mort. Aquesta nova consumeix de tristesa Carmesina i l’emperador, que mor en veure el dolor de la seva filla, mentre que aquesta, que en la seva desesperació besa el cos de Tirant amb tanta força que es trenca el nas, abandona el món dels vius després de testar, i el seu cos és col·locat entre el del seu pare i el de Tirant. Mentrestant l’emperadriu continua el seu idil·li amb Hipòlit que acabarà essent emperador de Constantinoble i instaurant-hi el seu llinatge.  

• Resulta difícil establir quina és la motivació de Martorell en escriure el Tirant. Sembla evident, però, que té la intenció d’establir un retrat de la seva societat i en especial del seu utilitarisme acompanyat d’una crisi de valors (els de la cavalleria, que era la vida de l’autor) i la seva substitució per uns altres de nous. El fons amarg d’aquest retrat queda atenuat per l’humor. Es tracta, doncs, d’una comèdia humana. Els actes militars, però, sempre queden fora de la visió humorística: Martorell és un cavaller preocupat per tot allò que pertoca a la seva professió. Aquesta constatació amarga de la fi d’un món i d’unes creences acosta Martorell a Cervantes. L’autor castellà sentia admiració pel valencià i així queda clar al Quijote.

• L’amarga ironia del final de la novel·la és evident: sembla que l’ardiment militar i tot el que representa la cultura cavalleresca no porta enlloc. Es trenca, doncs, un dels somnis més recurrents de la cultura medieval.

• A diferència del Curial, el Tirant pateix una falta de coherència narrativa: Martorell no segueix esquemes rígids ni manté el mateix to narratiu al llarg de la novel·la. Ara bé, no es pot negar que  sí que segueix l’esquema establert al principi de la novel·la i que les quatre parts (Anglaterra, Sicília-Rodes, Constantinoble i Àfrica) són prou compactes i ben lligades.

• Martorell no és un escritor curós amb l’estil. Li interessen més els detalls que omplen de vida la seva narració. Això es nota en la frescor del llenguatge (col·loquial, directe, enginyós) sobretot en boca de Plaerdemavida, sens dubte el personatge més reixit de l’obra. El conjunt general fa de Martorell l’autor de més nervi i atractiu de la nostra literatura.