Argument del Tirant lo Blanc

Tornar a la pàgina de presentació

En aquesta primera part es narra, a més de les proeses i vicissituds de la vida del comte convertit en ermità alliçonador de l’escuder Tirant, l’estada d’aquest i els seus companys en la “fértil, rica e delitosa illa d’Anglaterra”, on es dirigeixen per participar en les justes que s’hi han de celebrar amb motiu de les noces del rei d’Anglaterra. Tirant lo Blanc, del llinatge de Roca Salada, és adobat cavaller a Londres i venç en tots els combats en què participa, essent considerat el millor cavaller de tots. En aquests capítols anglesos –que inclouen la primera menció de la llegenda de la fundació de l’orde de la Garrotera– destaca la plasmació de l’ambient cortesà anglès, en un llarg clima de festa que ofereix la imatge acabada del món ben fet segons una sens dubte enyorada esplendorositat cavalleresca. Martorell, a diferència de l‘autor del Curial, no sempre manté una posició distant respecte del que narra. I així, no només és plausible de sospitar que compromet la seva personalitat i les seves fantasies en diferents episodis del llibre, sinó que l’aprofita per efectuar algunes venjances personals: no es pot descartar, sinó més aviat al contrari, que tant Tomàs de Muntalbà com el seu germà Kirieleison –a qui “de tanta dolor, mesclada ab extrema ira la fel li esclatà e de continent morí”– sigui un transsumpte de Gonçalbo d’Híxar, comanador de Muntalbà, que fou desafiat a tota ultrança per Joanot Martorell.

Ja al continent, Tirant s’assabenta que l’illa de Rodes es troba assetjada pels turcs. Arma una galera en la qual s’embarca també Felip, fill del rei de Franca, “qui era un poc ignorant e tengut en possessió de molt grosser”, amb la qual arriben, després d’algunes topades amb fustes de moros, a Sicília. En aquesta illa tenen lloc els divertits amors entre la princesa Ricomana “donzella molt sabuda e de moltes virtuts complida”, i Felip, la proverbial malaptesa del qual és habilment dissimulada per Tirant. Un cop a Rodes, i gràcies a un audac i brillant estratagema, els turcs són vençuts i Tirant restableix i millora la situació de l’illa. En aquesta part, Martorell novel·la l’històric setge de l‘illa del 1444, en el qual hi hagué una important participació catalana, versificada per un dels seus defensors, Francesc Ferrer. En aquests capítols, Tirant, que ja ha completat la seva formació militar personal, esdevé un conductor d’exèrcits, especialment atent a l’organització i l’estrategia, bon psicòleg, expert en armament i logística, tant en terra com en mar.

Al seu retorn a Sicília coneix la petició de socors formulada per l’emperador de Constantinoble al rei de Sicília, en la qual sol·licita la col·laboració d’un “estrenu cavaller qui es nomena Tirant lo Blanc”, el qual hi acut amb els seus companys d’armes, i rep en arribar “la capitania imperial e general de la gent d’armes e de la justícia”. S’inicia així la part central de la novel·la, que estarà ocupada, d’una banda, pels esdeveniments bèl·lics contra els turcs, i de l’altra, pels jocs cortesans i les intrigues amoroses. La cort de Constantinoble acollirà els amors de Tirant i Carmesina, emparats i atiats per la graciosa i desimbolta Plaerdemavida, cobdiciada al seu torn per l’emperador, i enamorada de l’escuder Hipòlit, Diafebus, company d’armes de Tirant des de les festes d’Anglaterra, s’enamorarà d’Estefania de Macedònia, Hipòlit mantindrà un especialíssim idil·li amb l’emperadriu, ple de connotacions edípiques, la Viuda Reposada desitjarà Tirant i ordirà terboles maquinacions –els embustes que tant plaïen Cervantes–. Tot aixo narrat amb una pluralitat de tons que constitueix un dels atractius de la novel·la, en coexistir el sublim amb el grotesc, el drama i el vodevil, la més ardent sensualitat atenuada pel filtre cortès, amb diverses gradacions de l’eròtic exposat sense cap mena de trava.

Poc després d’haver contret matrimoni secret Tirant i Carmesina, la Viuda Reposada aconsegueix de fer creure a Tirant que Carmesina li és infidel amb “lo negre Lauseta”, “esclau moro comprat e venut”, i quan Tirant és a punt de descobrir l’engany, la seva galera és impulsada cap a Tunis per una tempesta. Comença aleshores la part africana del Tirant, un autèntic interludi respecte de l’acció principal, en la qual domina diversos regnes i converteix al catolicisme una quantitat ingent d’infidels.  

Quan torna a Constantinoble acompanyat de reis africans i d’un cortès Felip que regna a Sicília, derrota els turcs, imposa la pau, consuma el matrimoni i es nomenat pel seu sogre Cèsar de l’Imperi i successor seu. Novament al camp de batalla per tal dacabar la conquesta, a Andrinòpolis, com Roger de Flor, cau víctima d’una pulmonia que el durà a la mort. Aquesta nova consumeix de tristesa Carmesina i l’emperador, que mor en veure el dolor de la seva filla, mentre que aquesta, que en la seva desesperació besa el cos de Tirant amb tanta força que es trenca el nas, abandona el món dels vius després de testar, i el seu cos és col·locat entre el del seu pare i el de Tirant. Mentrestant l’emperadriu continua el seu idil·li amb Hipòlit que acabarà essent emperador de Constantinoble i instaurant-hi el seu llinatge.