"En guàrdia". La novel·la de cavalleries

Tornar a la pàgina de presentació

Capítol del programa "En guàrdia" dedicat a la novel·la de cavalleries.

Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc

 Dos reportatges recomanables sobre Joanot Martorell:

• El capítol de la sèrie  Viure i escriure "Joanot Martorell, cavaller i escriptor".

• Documental del Canal 9 sobre Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc.

Tornar a la pàgina de presentació

Tirant lo Blanc (selecció)

Tornar a la pàgina de presentació

TIRANT LO BLANC

(Selecció)

CAPÍTOL CXVII

Com Tirant fon ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perqquè mirava la filla de l´Emperador.

 Dient l´Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d´altra part con templaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat amb les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ull de Tirant, que d'allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past, per moltes honors e consolacions que s'hagués vistes, com fon sol aquest de veure la Infanta. L'Emperador pres per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora d'aquella cambra. E lo Capità pres del braç a l'Emperadriu e entraren en una altra cambra molt ben emparamentada e tota a l'entorn hestoriada de les següents amors: de Floris e de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, d'Eneas e de Dido, de Tristany e d'Isolda, e de la reina Ginebra e de Lançalot, e de molts altres, que totes llurs amors de molt subtil e artificial pintura eren divisades. E Tirant dix a Ricard:

-No creguera jamés que en aquesta terra hagués tantes coses admirables com veig.

E deia-ho més per la gran bellea de la Infanta. Emperò aquell no ho entès.

Tirant pres llicència de tots e anà-se'n a la posada, entrà-se'n en una cambra e posà lo cap sobre un coixí als peus del llit. No tardà molt que li vengueren a dir si es volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell estava ferit d'aquella passió que a molts engana. Diafebus, que véu que Tirant no eixia, entrà a la cambra e dix-li:

-Capità senyor, prec-vos per amor mia que em digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun remei ho faré ab molt bona voluntat.

-Cosí meu -dix Tirant-, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo, e jo no tinc altre mal sinó de l'aire de la mar qui m'ha tot comprès.

-Oh Capità!, ¿e de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e béns haveu tenguts, jo en só estat arxiu, e ara de tan poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-m'ho, jo us clam mercè e no em vullau amagar res que de vós sia.

-No vullau més turmentar la mia persona -dix Tirant- , que jamés sentí tan greu mal com lo que era sent, que em farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m'és coontrària, car la fi de totes aquestes coses es dolor per aquella amor que és amarga.

E girà's de l'altra part de vergonya que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir altra paraula de la boca sinó que dix:

-Jo ame.

Acabant-ho de dir, dels seus ulls destil.laren vives llàgrimes mesclades ab sanglots e sospirs. Diafebus, veent lo vergonyós comport que Tirant feia, conegué la causa per què Tirant reprenia a tots los de son llinatge e encara a aquells ab qui tenia amistat, com venia cas que parlaven d'amors. Ell los deia: "Bé sou folls tots aquells qui amau. ¿No teniu vergonya de llevar-vos la llibertat e de posar-la en mans de vostre enemic, qui us lleixa ans perir que haver-vos mercè?", faent de tots una gran burla. Emperò jo veig que ell és vengut a caure en lo llaç en lo qual humana força no basta a resistir.

E pensant Diafebus en los remeis que a tal mal se requiren, ab gest piadós e afable féu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CXIX

Raons de conhort que fa Diafebus a Tirant perquè el veu pres ab lo llaç d´amor.

-Natural condició és a la natura humana amar, car diu Aristòtil que cascuna cosa apeteix son semblant. E encara qué a vós aparega dura cosa estranya ésser subjugat al jou d'amor, podeu verdaderament creure que no és en potència de negú poder-hi resistir. Per ço, Capità senyor, tant com l'home és més savi, tant deu més ab discreció cobrir los naturals moviments e no manifestar defora la pena e dolor que combat la sua pensa, car la bondat de l'home apar, que caigut per contraris casos, sàpia sostenir les adversitats d'amor ab virtuós ànimo. Per què alegrau-vos e davallau d'aqueix lloc de pensaments on vós sou assegut, e lo cor vostre manifeste alegria, puix bona sort vos ha portat que en tan alt lloc hajau mès vostre pensament, e vós d'una part e jo d'altra, porem donar remei a la vostra novella dolor.

Com Tirant véu lo bon conhort que Diafebus li dava, restà molt aconsolat. Llevà's empeguit de vergonya e anaren-se a dinar, lo qual tenien de molta singularitat per ço com l'Emperador l'havia tramès. Emperò Tirant menjà molt poc de la vianda, e begué molt de les sues llàgremes, coneixent ab viva raó que era pujat en més alt grau que no devia. Emperò dix:

-Puix aquesta qüestió ha hagut principi en aquest dia, ¿quan a Déu serà plasent que poré obtenir victoriosa sentència?

Tirant no pogué menjar. E los altres se pensaven que per lo treball de la mar estava destemprat. E per la molta passió que Tirant tenia, llevà's de taula e posà's dins una cambra acompanyat de molts sospirs, car vergonya, per temor de confusió, li feia passar aquell treball. E Diafebus ab los altres li anaren a tenir companyia fins a tant que ell volgué un poc reposar.

Diafebus pres ab si una altre cavaller e ferem la via del palau, no ab cor de veure l'Emperador, mas per veure les dames. L'Emperador estava en una finestra assegut. Véu-los passar; tramès-los a dir que pujassen lla on ell era. Diafebus ab l'altre pujaren a les cambres on l'Emperador era ab totes les dames. L'Emperador li demanà què era del seu Capità, e Diafebus li dix que estava un poc enutjat. E com ho sabé, desplagué-li molt e manà que los seus metges l'anassen de continent a visitar.

Com los metges foren tornats, feren relació a l'Emperador com estava molt bé, que no era estat lo seu mal sinó mutació dels aires indigests. Lo magnànim Emperador pregà a Diafebus li recitàs totes les festes que en Anglaterra s'eren fetes en les bodes del Rei ab la filla del rei de França, e de tots los cavallers qui armes havien fetes e quals eren estats los vencedors del camp.

-Senyor -dix Diafebus-, a molta gràcia e mercè hauria a la majestat vostra jo no hagués a dir aquestes coses, per ço com no volria que vostra altesa hagués a pensar, per jo ésser parent de Tirant, li hagués a donar llaor neguna, sinó així com realment és passat. E per major seguretat que la majestat vostra no tinga que creure lo contrari, jo tinc a ací tots los actes signats de la pròpia mà del Rei e dels jutges del camp e de molts ducs, comtes e marquesos, de reis d'armes, d'herauts e porsavants.

L'Emperador no pregà que els hi fes portar en l'instant, que ell recitaria les coses. Diafebus hi tramès, e aprés recità llargament a l'Emperador totes les festes per ordre així com eren estades fetes, e per semblant les armes. Aprés llegiren tots los actes e veren per obra Tirant ésser lo millor cavaller de tots. Molta fon la consolació que l'Emperador hi pres; e molt major la de sa filla Carmesina e de totes les dames, qui estaven ab gran devoció escoltant les singulars cavalleries de Tirant. Aprés volgueren saber lo casament de la infanta de Sicília e la lliberació del gran Mestre de Rodes.

Com totes les coses foren explicades, l'Emperador se n'anà per tenir consell, lo qual cascun dia acostumava tenir de matí mitja hora, e aprés vespres una hora. E Diafebus volgué'l acompanyar, e lo valerós senyor no ho volgué, sinó que dix:

-Cosa acostumava és que los cavallers jóvens llur delit és estar entre les dames.

Ell se n'anà e Diafebus restà e parlaren de moltes coses. La infanta Carmesina suplicà a l'Emperadriu sa mare que passassen en una altra sala perquè es poguessen un poc espaiar, car molt temps havia que estaven tancades per lo dol del germà. Dix l'Emperadriu:

-Ma filla, vés on te vulles, que jo só contenta.

Passaren tots en una gran sala molt meravellosa, toda obrada de maçoneria per art de molt subtil artifici: totes les parets de jaspis e de pòrfits de diverses colors llavorades, imatges que feien admirar als miradors. Les finestes e les colones eren de pur crestall, e lo païment, lo qual era fet tot a centells, qui llançava molt gran resplandor. Les imatges de les parets divisaven diverses històries de Boors e de Perceval e de Galeàs com complí l'aventura del Siti perillós, e tota la conquesta del Sant Greal s'hi demostrava. La sobirana coberta era tota d'or e d'atzur, e entorn de la coberta eren les imatges, totes d'or, de tots los reis de crestians, cascú ab sa bella corona al cap e en la mà lo ceptre, e dejús los peus de cascun rei havia un permòdol en lo qual havia un escut en què estaven figurades les armes del rei, e lo seu nom en lletres llatines se manifestava.

Com la Infanta fon en la sala apartà's ab Diafebus un poc de les sues donzelles e començaren a parlar de Tirant. Diafebus, qui véu tan bona disposició, que la Infanta parlava de Tirant ab tanta voluntat, pres-se a dir.

-¡Oh quanta glòria és per a nosaltres haver travessada tanta mar e ésser atesos ab salvament al port desitjat de nostra beatitud; e per gràcia especial havem obtès que los nostres ulls hagen vista la més bella imatge d'humana carn que de nostra mare Eva ençà sia estada ni crec que jamés serà, complida de totes les altes gràcies e virtuts, gràcia, bellea, honestat, e dotada de saber infinit! E no em dol dels treballs que soferts havem, ni los que són per a venir, per haver trobada vostra majestat que és mereixedora de senyorejar l'univers món, e en açò no d'hi deu entendre sinó vostra altesa. E tot lo que he dit ni diré, preneu-ho com de servidor afectat, e estotjau-ho dins los llocs més secrets de la vostra ànima, com aquell famós cavaller de Tirant lo Blanc sia vengut per sola fama, oint recitar de vostra celsitud tots los béns e virtuds que per natura podien ésser comunicats a un cos mortal. E no pense la vostra altesa que siam venguts per les amonestacions del valerós rei de Sicília, ni menys per les lletres de l'Emperador, pare vostre, qui ha tramès al rei de Sicília, ni pense vostra celsitud que siam venguts per experimentar les nostres persones en fet d'armes, com ja les teníem molt bé experimentades; ni menys per la bellea de la terra ni per veure los imperials palaus, car les cases pròpies de nosaltres, qualsevulla d'aqueles, estaria bé per temple d'oració: tan grans e tan belles són, e cascú de nosaltres presumeix ésser un petit rei en sa terra; e pot creure la celsitud vostra que la venguda de nosaltres no és estada altra causa sinó per veure e servir vostra majestat. E si guerres ni batalles se fan, tot serà per amor e contemplació vostra.

-Oh trista de mi! -dix la Infanta-, ¿e què és lo que em dieu? ¿Poré jo gloriejar-me que per amor de mi siau tots ací venguts, e no per amor de mon pare?

-Sobre açò poria jo fer salva ma fe -dix Diafebus-, com Tirant, qui ens és germà e senyor de tots, nos pregà que volguéssem venir ab el en aquesta terra, e li volguéssem fer tanta d'honor, perquè poguéssem veure la filla de l'Emperador, la qual ell desitjava més veure que a tot lo restant del món. E de la primera vista que de vostra altesa ha hagut, tant és lo grat que té de vostra excel.lència que a dat del cap en lo llit.

Com Diafebus presentava aquestes coses a la Infanta, ella estava alienada e posada en fort pensament, que no parlava, e mig fora de record, e la sua angèlica cara mudant de diverses colors, car la femenil fragilitat l'havia compresa, que no podia parlar. Car amor d'una part la combatia, e vergonya d'altra part la'n retraïa. Amor l'encenia en voler lo que no devia, mas vergonya lo hi vedava per temor de confusió.

En aquest instant vengué l'Emperador e cridà a Diafebus, perquè li plaïa molt lo seu comport. E parlaren de moltes coses fins a tant que l'Emperador volia sopar. Pres llicència d'ell e acostà's a la Infanta e dix-li si la majestat sua li manava res que fes.

-Sí -dix ella-: preniu abraçars de mi, estotjau-ne per a vós, e feu-ne part a Tirant.

E Diafebus s'hi acostà e féu lo que ella li havia manat.

Com Tirant sabé que Diafebus era anat al palau e que parlava ab la Infanta, estava ab lo major desig del món que vingués perquè pogués saber noves de sa senyora. Com ell entrà per la cambra, Tirant se llevà del llit e dix-li:

-Lo meu bon germà, ¿quines noves me portau de la que és en virtuts complida e té la mia ànima encativada?

Diafebus, veent l'extrema amor de Tirant, abraçà'l de part de sa senyora, e recità-li totes les raons que havien passades. Tirant restà més content que si li hagués donat un regne, e pres en si molt gran esforç, que menjà bé e s'alegrà, desitjant quan vendria lo matí perquè la pogués anar a veure.

Com Diafebus fon partit de la Infanta, ella restà en molt fort pensament, que li fon forçat de llevar-se del costat de son pare i entrar-se'n en la sua cambra. La filla del duc de Macedònia havia nom Estefania, que era donzella que la Infanta tenia en molt gran amor, per ço com s'eren criades de poca edat ensems, no havent més temps l'una que l'altra. Com véu que la Infanta se n'era entrada en la cambra, llevà's prestament de taula e anà-li detràs. Com fon ab ella, la Infanta li recità tot lo que Diafebus li havia dit, e l'extrema passió que passava per l'amor de Tirant:

-E dic-te que més m'ha contentat la vista d'aquest tot sol, que de quants n'he vists en lo món. És home gran e de singular disposició e mostra bé en lo seu gest lo gran ànimo que té, e les paraules que dela sua boca ixen acompanyades de molta gràcia. Veig-lo cortès e afable més que tot altre. E, doncs, tal com aquest qui no l'amaria? ¡E que sia vengut ací més per amor mia que de mon pare! Certament jo veig lo meu cor molt inclinat a obeir a tots sos manaments; e a mi par, segons los senyals, que aquest serà la vida e conservació de la mia persona.

Dix Estefania:

-Senyora, dels bons deu hom triar lo millor, e sabudes les cavalleries singulars que aquest ha fet, no és dona ni donzella en lo món que de bon grat no el degués amar e subjugar-se a tota sa voluntat.

Estant en aquestes delitoses raons, vengueren les altres donzelles e la Viuda Reposada, que tenia gran part ab Carmesina per la raó ja dita, que l'havia de llet criada, e demanà'ls de què parlaven. Dix la Infanta:

-Nosaltres parlam de què ens ha recitat aquell cavaller de les grans festes e honors que feren en Anglaterra a tots los estrangers que s'hi trobaren.

E parlant d'aquestes coses e d'altres, així passaren la nit, que poc ni molt la Infanta no dormí.

E l'endemà Tirant se fon vestit ab un manto d'orfebreria. La devisa era tota de barbes de mill, e les espigues eren de perles molt grosses e belles, ab un mot brodat en cascuna quadra del manto qui deia: Una val mill e mill no valen una. Es les calces e lo capiró lligat la francesa, d'aquella devisa mateixa. E en la mà portava lo bastó d'or de la capitania. Tots los altres de la sua parentela s'abillaren molt bé de brocats e de sedes e d'argenteria, e així abillats anaren tots al palau.

Com foren a la porta major, veren allí una singular cosa de gran admiració: que a cascun llindar de la porta, de part de dins, a l'entrant de la plaça, havia una pinya tota d'or, d'altària d'un home e molt grosses, que cent hòmens no les porien alçar; les quals en temps passat havia fetes fer l'Emperador en lo temps de la posperitat per una gran magnificència. Entraren dins lo palau e trobaren molts onços e lleons ab cadenes d'argent molt grosses que estaven lligats; pujaren alt en una gran sala tota obrada d'alabaust.

Com l'Emperador sabé que lo seu Capità era vengut, manà que el deixassen entrar. E trobà'l que es vestia, e sa filla Carmesina qui el pentinava, e aprés li donà aiguamans; car cascun dia ho acostumava de fer. E la Infanta estat en gonella d'orfebreria tota llavorada d'una herba que ha nom amorval, e ab lletres brodades de perles que entorn eren, e deia lo mot: Mas no a mi. Com l'Emperador se fon acabat de vestir dix a Tirant:

-Digau-me, Capità, ¿quin era lo mal que ahir la vostra persona sentia?

Dix Tirant:

-Senyor, la majestat vostra deu saber que lo meu mal és de mar, car los vents d'aquesta terra són més prims que los de ponent.

Respòs la Infanta ans que l'Emperador parlàs:

-Senyor, la mar no fa mal als estrangers si són aquells que ésser deuen, ans los dóna salut e llonga vida -mirant tostemps en la cara a Tirant, sotsrient-se perquè Tirant conegués que ella l'havia entès.

L´Emperador ixqué de la cambra ab lo Capità parlant, e la Infata pres a Diafebus per la mà e detingué´l e dix-li:

-De les paraules que em digués ahir no dormí en tota la nit.

-Senyora, voleu que us diga?, nostra part n´havem haguda.Empero molt reste aconsolat com haveu entès a Tirant.

-¿E com pensau vós -dix la Infanta-que les dones gregues sien de menys saber ni valor que les franceses? En esta terra bé sabran entendre lo vostre llatí per escur que el vullau parlar.

-Per ço, senyora, és major glòria per a nosaltres -dix Diafebus- practicar ab persones qui sien molt enteses.

-Per avant ho veureu -dix la Infant- en lo practicar, e veureu si coneixerem les vostres passades.

La Infanta manà que vengué Estefania ab altres donzelles per tenir companyia a Diafebus, e prestament ne vengueren moltes.Com la Infanta lo véu ben acompanyat entrà-se´n dins la sua cambra per acabar-se de vestir,Tirant en aquest espai hagué acompanyat a l´Emperador a la gran església de Santa Sofia, deixà`l dient hores, i ell tornà al palau per acompanyar a l´Emperadriu e a Carmesina. Com fon en la gran sala trobà allí son cosí Diafebus enmig de moltes donzelles, lo qual los estava recitant les amors de la filla del rei de Sicília e de Felip. E Diafebus era tan domèstic e tan pràctic entre les donzelles com si tota sa vida fos criat entre elles.

Com veren entrar a Tirant totes se llevaren de peus e diguere-li que ell fos lo ben vengut. Feren-lo seure enmig d´elles e parlaren de moltes coses.

Ixqué l´Emperadriu tota de vellut buerell vestida. Apartà´s ab Tirant e demanà-li de son mal. E Tirant li dix que ja estava molt bé .No tardà molt que la Infanta ixqué vestida ab una roba del seu mateix -nom, forrada de marts gebelins, fesa a costats, ab mànega oberta; e al cap portava una petita corona sobre los cabells ab molts diamants e robins e pedres de gran estima.Bé mostrava lo seu agraciat gest, ab la bellesa infinida, que era mereixedora de senyorejar del món totes les altres dames si la fortuna li hagués volgut ajudar.

Tirant pres del braç a l´Emperadriu, per ço com era Capità major, e preceïa a tots los altres; car aquí havia molts comtes e marquesos, hòmens de gran estat; e volgueren pendre a la Infanta del braç, i ella dix:

-No vull negú vaja prop de mi sinó mon germà Diafebus.

E tots la deixaren e aquell la pres. Mas sap Déu que Tirant estimara més estar prop de la Infant que no prop de l´Emperadriu. E anant a l´església dix Diafebus a la Infanta:

-Mire vostra altesa, senyora, los esperits com se senten.

Dix la Infanta:

-Per què ho dieu?

-Senyora- dix Diafebus-, per ço com vostra excel.lència s´és vestida de gonella de xaperia brodada de grosses perles, e lo cor sentit de Tirant porta lo que li fa mester. ¡Oh, com me tendria per benaventurart si jo podia fer que aquest manto jo el pogués fer estar sobre aquesta gonella!.

E perquè anaven molt prop de l´Emperadriu, pres del manto de Tirant. E Tirant, com sentí tirar del manto, detingué és un pas atràs, e aquell posà´l sobre la gonella de la Infanta. E dix:

-Senyora, ara està la pedra en son llos.

-Ai trista!¿Sou tornat foll o haveu del tot perdut lo seny?¿Tan poca vergonya teniu que en presència de tantes gents dieu tals coses? -dix la Infanta.

-No, senyora, que negú no ho ou ni ho sent ni ho veu-dix Diafebus-. E jo sabria dir lo paternòster al revés, que negú no l´entendria.

-Certament jo crec -dix la Infanta- que vós haveu après en l´escola d´honor, lla on se llig d´aquell famós poeta Ovidi lo qual en tots sos llibres ha parlat tostemps d´amor verdadera. E qui da son poder d´emitar al mestre al mestre de la ciència, no fa poc.E si vós sabeu en qual arbre se lleva amor e honor, e sabeu la pràctica d´esta terra, com ser¡eu home de bona ventura!

Acabades aquestes raons, foren a l´esglèsia.L´Emperadriu entrà dins la cortina, e la Infanta no hi volgué entrar, dient que faïa gran calor; e no ho faïa sinó perquè poguès mirar a tot son plaer a Tirant. E Tirant posà´s prop l´altar ab molts ducs e comtes que hi havia. E tots li donaren l´honor que estigués primer per esguard de l´ofici que tenia. E ell tostemps acostumava oir la missa agenollat.Com la Infanta lo véu ab los genolls en terra, pres un coixí de brocat d´aquells que ella tenia allí, e donà´l a una de les sues donzelles que el portassen a Tirant. E l´Emperador qui véu fer aquella gentilea a sa filla, pres-hi molt gran plaers. Com Tirant véu lo coixí que la donzella lo hi adobà perquè s´agenollàs, llevà´s de peus e féu gran reverència de genoll a la Infant ab lo capiró fora del cap.

No penseu que en tota aquella missa la Infanta pogués acabar de dir ses hores, mirant a Tirant e a tots los seus molt ben vestits e abillats a la francesa.Com Tirants hagué molt bé contemplada la bellea singular de la Infanta , e lo seu enteniment discorregué fantasiant quantes dones e donzelles ell en son record haver vistes, e dix que jamés havia vista ni esperava de veure una altra tal qui fos dotada de tants béns de natura com aquesta, car aquesta resplandia en llinatge, en bellea, en gràcia, en riquea, acompanyada d´infinit saber, que més se mostrava angèlica que humana; e mirant la proporció que la sua femenil e delicada persona tenia, mostrava que natura havia fet tot lo que fer podia, que en res no havia fallit quant al general e molt menys en lo particular; car estava admirat dels seus cabells, qui de rossor resplandien com si fossen madeixes d´or,los quals per eguals parts departien una clenxa de blancor de neu passant per mig del cap; e estava admirant encara de les celles que paria fossen fetes de pinzell llevades un poc en alt, no tenint molta negror d´espessura de pèls, mas estant ab tota perfecció de natura; més estava admirant dels ulls, que parien dues esteles redones relluints com a pedres precioses, no pas girantlos vigorosament, mas refrenats per graciosos esguards, parien que portassen ab si ferma confiança; lo seu nas era prim e afilat e no massa gran ni poc segons la llindesa de la cara, que era d´esxtrema blancor de roses ab llirirs mesclada; los llavis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e espesses que parien de crestall. E estava més admirat de les mans, que eren d´extrema blancor e cornudes que no s´hi mostrava os negú, ab los dits llargs e afilats, les ungles canonades e encarnades que mostraven portar alquena, no tenint en res negun defalt de la natura.

Com fon la missa dita, tornaren al palau per l´ordre mateix, e Tirant pres comiat de l´Emperador e de les dames e tornà-se´n a sa posada ab tots los seus. Plegant a la posada se n´entrà en la cambra e llançà´s sobre lo llit pensant en la gran bellea que la Infanta posseïa, e lo seu gest tan agraciat li féu tant augmentar lo seu mal que d´una pena que sentia, llavors ne sentí cent, acompanyat de molts gemecs e sospirs. Diafebus entrà en la cambra e véu estar a Tirant en molt trist e adolorit continent. Dix-li:

-Senyor Capità, vós sou lo més descominal cavaller que jo haja vist de ma vida. Així com altres farien festa de nou lliçons de sobres d´alegria d´haver vista sa senyora e les festes e honors que us ha fet més que a tots quants grans senyors hi havia, e trametre-us lo coixí de brocat, lo qual se llevà a tramès-lo a vós ab tanta gràcia e amor que ho féu en presència de tots, quant deuríeu restarr lo més gloriós home del món, e vós feu tot lo contrari ab molt gran desordre, que mostreu ésser fora de tot record.

Veent Tirant lo conhort que Diafebus li faïa, ab veu dolorosa li dix.

(...)

CAPÍTOL CXXVI

Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava.

-Digau-me, Tirant -dix la Princesa-: sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.

Tirant posà la mà en la mànega e tragué l'espill e dix:

-Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercè.

La Princesa pres prestament l'espill e ab cuitats passos se n'entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d'amors.

E estant ella ab aquest plaer del que havia vist fer a Tirant, vengueren la Viuda Reposada e Estefania e trobaren la Princesa molt alegre ab l'espill en la mà, i elles li digueren:

-Senyora, d'on haveu hagut tan galant espill?

E la Princesa los recità la requesta d'amors que Tirant li havia feta e dix que jamés no havia oït dir a negú:

-Ne en quants llibres he llests d'històries no he trobada tan graciosa requesta. ¡Quanta és la glòria del saber que tenen los estrangers! Jo em pensava que lo saber, la virtut, l'honor e gentilea, que tota fos en la nostra gent grega; ara conec que n'ha molt més en les altres nacions.

Respòs la Viuda Reposada:

-Ai senyora! E com vos veig caminar per lo pedregal!, que l'un peu va tan que l'altre no el pot aconseguir. Veig les vostres mans de pietat plenes, e los ulls atorguen ço que los altres volen. Digau-me, senyora, ¿és justa cosa ni honesta que la vostra altesa faça tanta festa com feu a un servidor de vostre pare, lo qual ha rebut quasi per amor a Déu en sa casa e és estat llançat per aquell famós rei de Sicília ab gent replegadissa, ab robes d'or e de seda manllevades? ¿E per tal home com aquest voleu perdre la perpetual fama de vostra honesta pudícia, no podent viure en hàbit de donzella ni com a filla d'Emperador, de la qual persecució e infàmia ne serien leses les orelles dels oïnts? Deixau l'honestat a part posada, e gloriejau-vos del que deuríeu abominar, la qual cosa tota donzella se deu llunyar de tals inconvenients qui porten ab si vergonya, com matrimoni desitgen ab vós ésser ajustats, e aquells haveu denegats fins ací ab paraules de falsa hostalera, e haveu decebut, e vera execució del vostre bé, honor e fama, e voleu abandonar e oblidar lo deute que deveu a natura; e més vos valria morir o no ésser eixida del ventre de vostra mare, que tal infàmia vingués a notícia de les gents d'honor. E si us ajustau ab ell per amor no lícita, què diran de vós? E si per lícit matrimoni vos ajustau ab ell, feu-me gràcia del títol que té, de duc, comte o marquès, o de rei. No us vull dir més, car no só dona que em contente de paraules on és dubtosa l'execució d'honestat. ¿Voleu que us diga ab tota veritat? En negun temps no haveu sabut honestat ni honor de quina color van vestides. Aquesta és la poca coneixença que vós teniu; e molt vos seria, ma filla, morísseu amant honestat que vergonyosament viure.

E donà fi en son parlar. La Princesa estigué molt alterada de les paraules que la Viuda li havia dites, e quasi plorant se n'entrà en lo seu retret; e Estefania aprés d'ella, dient-li que no es devia tant congoixar, aconhortant-la en la millor manera que podia.

-¿No és fort plaga aquesta -dix la Princesa-, que jo sia subjugada al pare e a la mare, e encara ens causa neguna sia represa per la dida qui m'ha alletada? ¿Què faria ella si m'hagués vista fer alguna cosa deshonesta? Jo crec que ab crida ho haguera publicat per tota la cort e encara per la ciutat. Esperança tinc en Déu que la sua malvada llengua deshonesta e maldient, acompanyada d'injurioses blasfèmies, que jo li'n faré passar condigna pena.

-¿Qui em faria a mi estar -dix Estefania-, per temor de pare, de no dansar e festejar segons a nosaltres, donzelles cortesanes, és dat? Com sia cosa acostumada com les donzelles estant en cort se tenen a molta glòria que sien amades e festejades, com tinguen tres maneres d'amor, ço és: virtuosa, profitosa e viciosa. La primera, que és virtuosa e honorosa, és quan algun gran senyor, infant, duc, comte o marqués, qui serà molt favorit e cavaller molt virtuós, si aquest tal ama una donzella, a ella li és molta d'honor que totes les altres sàpien que aquest dansa o juny o entra en batalla per amor d'ella, e fa fets honorosos de renom e fama; ella lo deu amar perquè és virtuós e d'amor virtuosa. La segona és profitosa, e aquesta és quan algun gentilhom o cavaller d'antic llinatge e molt virtuós, amarà una donzella e ab donatius la induirà a sa voluntat, e no l'amarà sinó per son profit ; tal amor a mi no plau, que tan prest com lo profit cessa, l'amor defall. La terça és viciosa, com la donzella ama lo gentilhom o cavaller per son delit, lo qual serà fart de raó ab les paraules molt afables que vida vos donen per un any, emperò si d'allí avant passen, e poden aplegar al llit encortinat e los llançols bé perfumats, e tota una nit d'hivern poden estar; tal amor com aquesta me par molt millor que neguna de les altres.

Com la Princesa oí així parlar a Estefania de tan bona gràcia, pres-se a son riure e passà-li gran part de la malenconia que tenia.

-E esperau un poc, senyora -dix Estefania-, encara vos vull més dir de tres articles de la fe, los quals vostra altesa no sap ni ha per ventura jamés oïts dir. La bona condició de nosaltres per gràcia de Déu és tal, que si los hòmens la sabien, ab menys treball induirien les donzelles a llur voluntat si servaven aquest orde. Totes nosaltres som naturalment de tres calitats, e per lo meu mal conec lo de les altres. La primera, totes som cobdicioses; la segona, goloses; la terça, luxurioses. En lo primer article l'home de bon sentiment deu treballar en conèixer la dona que ama quala d'aquestes tres calitats li plau més, car si és més cobdiciosa, e posat cas que sia enamorada d'altri, e vós li donau més que l'altre, per la cobdícia lleixarà aquell e amarà a vós; en aquesta manera la fareu desenamorar d'aquell qui primer amà, e amarà a vós; aprés que sou passat a ella, vos darà lo vostre, e tot lo seu. Si és golosa, trameteu-li presents de moltes maneres de llepolies e de fruites novelles, e del que ella més se delita. Si és luxuriosa, com parlareu ab ella no li parleu sinó del mester de ço que ella s'alta. E encara tenen una altra major bondat, que les qui són casades, si s'enamoren de negú no volen haver amistat ab home qui sia millor que son marit ni egual, ans nos baixam a més vils que ells no són e som enganadores de nostra honor e de la corona d'honestat. Com la dona ix del ventre de sa mare, en la front porta escrit ab lletres d'or Castedat. Açò jo davant altri no gosaria dir, mas acuse a mi mateixa primera que a neguna de les altres. Emperò mirau la comtessa de Miravall com li pres que cometé adulteri e hagué la pena que mereixia, car en fe e seguretat sua, dormint lo marit en lo llit, ella posà en la cambra un gentilhom, e no dels millors, de qui ella ea enamorada. Lo Comte despertà's e no es trobà la muller al costat. Dreçà's en lo llit e sentí remor en la cambra; llevà's corrent e donà grans crits, e pres una espasa que tenia al cap del llit. La Comtessa apagà la llum. Lo fill, qui dormia en una recambra, saltà del llit e encès una antorxa, e entrà en la cambra del pare. Lo gentilhom qui véu lo fill ab la llum, donà-li ab l'espasa per lo cap e matà'l. E lo Comte matà aquell gentilhom e a la Comtessa, e foren pagats de llur maldat.

E estant elles en aquestes raons, l'Emperadriu demanà de sa filla on era, que molt havia que no l'havia vista. Ella xiqué en la sala e trobà allí a l'Emperadriu que li demanà de què tenia tan vermells los ulls.

-Senyora -dix la Princesa-, lo cap hui tot lo dia me fa mal.

Féu-la seure en les sues faldes, e estava-la besant moltes voltes.

Lo següent dia dix Tirant a Diafebus:

-Parent e germà, prec-vos que aneu al palau e posau en raons a la Princesa e vejau si poreu sentir de sa altesa com ha pres lo fet de l'espill.

E Diafebus hi anà prestament e trobà l'Emperador que entrava en missa. Com fon acabada, Diafebus s'acostà a la Princesa i ella demanà-li què era de Tirant.

-Senyora -dix Diafebus-, partit és de la posada per anar a seure en la cadira del juí.

-¡Si sabésseu -dix la Princesa- quin joc me féu lo dia passat! Ab un espill me requerí d'amors. Mas deixau-lo'm veure, que jo li diré coses que no hi pendrà gens de plaer.

-Ai senyora bona! -dix Diafebus-. Tirant ha portat ací flames de foc i no n'hi ha trobades.

-Si -dix la Princesa-, mas lla la llenya és de malves e, per l'aigua que ha passat, tota és tornada humida! Mas ací n'hi trobareu, en aquest palau, de majors e de millors, i escalfa molt més que vós no dieu. És d'una llenya qui ha nom Llealtea, la qual és molt tendra e seca e dóna repòs ab alegria a qui escalfar-s'hi pot.

-Senyora, façam així com vos diré -dix Diafebus-. Si a la vostra celsitud vendrà en plaer, prengam de les vostres, qui són bones i seques, e de les nostres, qui són molles e humides; e façam de tot una massa a semblança e factura vostra e del virtuós Tirant.

-No! -dix la Princesa-, que dos extrems no estan bé en una.

E burlaren així fins que foren tornats en la cambra. Diafebus pres comiat e tornà-se'n a la posada, e recità a Tirant tot lo parlament que havia tengut ab la Princesa.

Com foren dinats, e Tirant conegué que l'Emperador devia dormir, ell e Diafebus anaren al palau; e d'una finestra Estefania los véu venir. Ab cuitats passos ho anà a dir a la Princesa:

-Senyora, ja vénen los nostres cavallers.

E la Princesa ixqué en la cambra de parament. Com Tirant véu a sa senyora, féu-li molt gran reverència humiliant-se molt a ella, e la Princesa li reté les saluts ab la cara no prou afable ni segons havia acostumat. Tirant, no prou content del gest de sa senyora, ab veu baixa e piadosa li dix lo següent parlar:

-Senyora de totes perfeccions complida, suplic a l'excel.lència vostra voler-me dir lo vostre pensament, que a mi par que dies ha no he vist fer tal comport a l'altesa vostra.

-Lo meu comport -dix la Princesa- no és de plaure a Déu ni menys al món, emperò puix la sort vos ha portat en fer aquest novell cas, vos diré la causa per on lo vostre poc saber e bondat se mostraran.

Don Quijote de la Mancha. Referència al Tirant lo Blanc

Tornar a la pàgina de presentació

Por tomar muchos juntos se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quien era, y vio que decía: Historia del famoso caballero Tirante el Blanco. Válame Dios, dijo el cura, dando una gran voz, ¡que aquí está Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieléison de Montalván, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalván y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz enamorada de Hipólito su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros y duermen y mueren en sus camas y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen. Con todo eso os digo que merecía el que lo compuso, pues no hizo tantas necedades sino de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho. Así será, respondió el barbero.

Fragment del capítol V del Quijote, el de la crema dels llibres del protagonista després de la seva primera sortida, on es parla del Tirant lo blanc.

El realisme del Tirant lo Blanc

Tornar a la pàgina de presentació

El cronista Ramon Muntaner narra amb brevetat però amb ira continguda que, en un banquet que a la ciutat d’Andrinòpol fou ofert a Roger de Flor, Cèsar de l’Imperi i marit d’una neboda de l’emperador bizantí, entrà un grup d’alans (1) “e van trer les espases e van tot especejar lo Cèsar e tots aquells qui ab ell eren”. Això s’esdevingué el 4 d’abril del 1305. Llegim als episodis darrers del Tirant lo Blanc que Tirant, Cèsar de l’Imperi i marit de la filla de l’emperador bizantí, trobant-se a la ciutat d’Andrinòpol es passejà per la vora del riu i li prengué “tan gran mal de costat e tan poderós” que hagué d’allitar-se, es confessà, combregà, “ordenà son testament en presència de tots los qui ab ell eren» i poc després morí.  Això fou escrit el setè decenni del segle XV.

Imaginem-nos un lector d’aquests dos episodis que no tingués ni la més petita informació sobre Roger de Flor i que desconegués totalment el Tirant lo Blanc i que li preguntéssim quina d’aquestes dues narracions és un relat fidel a un esdeveniment històric i quina és una ficció literària No hi ha dubte que aquest hipotètic lector respondria que el text de Muntaner és una invenció novel·lesca i el del Tirant és el report d’un fet que realment s’esdevingué.

(Martí de Riquer; Aproximació al Tirant)

---

  (1) Alà: individu d’un poble irànic procedent del nord del Caucas, anomenat també sàrmata, que durant l’imperi romà dugué a terme incursions a Armènia i a l’Àsia Menor.